(radiotelefonista internacional) que et diu que et pots expressar en anglès amb els controladors. Donava la circumstància que jo havia aprovat feia poc el RTI i tenia ganes de practicar.Ja havia estat al Marroc feia anys i se’n va acudir dir-ho a en Jordi, un altre pilot novell com jo (malauradament aquest gran amic va morir fa poc d'enfermetat). El Cap d’Escola del Aeroclub ens va dir molt diplomàticament que ens preparéssim be i altres coses, segurament pensava “a aquest dos els haurem de buscar al mig del mar o del desert”. Varem reservar un avió Cessna 172N amb matricula EC-FGI que tenia pilot automàtic (un luxe en aquells temps). La Montse, la meva dona, s’hi va afegir, no pas la dona d’en Jordi (segurament amb mes seny).
Eren cinc dies en total. Arriba el dia de la sortida, núvols, vent, pluja, de tot. Es va aplaçar dues setmanes. Arriba el dia de veritat, també hi havia núvols i pluja en tot el camí. Tots varen sortir a primera hora i nosaltre
s varem esperar una mica i sobre les 10:00 del matí varem sortir. El punt d reunió era a Tànger abans de la 20:00 locals i tothom anava per on volia. Nosaltres varem fer la ruta que veureu.Etapa Sabadell - Valencia. El portava en Jordi. En aquest primer tram el temps era bo, varem passar el Delta del Ebre sense sotragades i varem seguir línia de costa fins a Valencia. Com a pilots novells aquest aeroport es tot un repte per les aproximacions, desprès de la bronca de la controladora (fotia bronques a tothom) varem aterrar, esmorzar i repostar.
Etapa Valencia- Almeria. El portava Jo. La feina va ser sortir segons els procediments (segona bronca de la controladora, ja a punt d’un atac de nervis com la peli del Almodóvar). Aquí el vol va ser mes divertit: pluja, mala visibilitat, muntanyes ennuvolades i una mica de turbulència. Varem a aterrar a Almeria, repostar i passar el control de passaports amb un “¡venga!” del segurata sense ni mirar el passaport. Varem dinar-berenar amb tota la calma del mon.
Etapa Almeria – Tànger. El Jordi als comandaments i jo de navegant. El temps va millorar molt, gairebé el cel era blau. Per anar de Almeria a Tànger varem fer drecera passant per una area restringida de Gibraltar, per si de cas vaig contactar amb els controladors (tenien un veritable accent de Oxford) per informar del nostre pas. Tot amabilitat, no com la valenciana. La feina va ser el procediment de entrada a Tànger. De fet s’ha de pensar que Tànger rebia uns tres vols al dia i nosaltres érem mes de 20 avions i varis helicòpters. Aterratge sense problemes (l’únic problema va ser trobar el camp) i rebuts per el nostre President i Vicepresident, el Cap de Torre de Tànger i el Director del Aeroport. Va ser la duana mes ràpida que he passat mai. Varem arribar els últims a prop de les 20:00, ja es pensaven que ens havíem perdut. Ens varen traslladar al hotel a on demà sortiríem cap a Er Rachidia creuant el Altas.
En el proper episodi us explicaré mes coses.
Pere Pla.
